18 feb. 2020

Sobre El alcohol de los estados intermedios. Por Sandra Santos


A Estrada Decidiu Ser Rio – a Poética de Gladys Mendía

Por Sandra Santos
02.2020, Portugal


Imersos nesta viagem à poesia de Gladys Mendía, habitamos as polaridades palavra-metáfora, onde os elementos se ocultam nas suas próprias sensações. Explico-me: onde se lê fogo, lê-se cinza; onde se lê neve, lê-se vapor. Na vertigem dos sentidos, o nosso olhar se espraia por superfícies inóspitas, pois cegamos tal é a frigidez do branco. E é na polaridade que nos descobrimos mais humanos. Somos pluralidade, o que emanamos regressa até nós num grande espectro de cinzentos.

Ao longe, um ser insone começa a despertar e vem-nos revelar um mundo novo. Assim também é a Nova Era planetária. Cada ser desperta de um grande sono e toma consciência da sua posição no (seu) mundo. A poeta, como decifradora dos mistérios reais, diz-nos que vê tudo a derreter-se em sombras e que mesmo que não te movas a viagem começou. Pois bem, o mundo de baixa densidade começa a desvanecer-se para outro mundo mais elevado se impor. É necessário ter consciência das sombras para elas se tornarem visíveis, reais, humanas. Nesta jornada de sombras e luzes, vamos começando a ter pé na piscina coberta de neve, de noite.

Tudo é desconstrução para algo melhor. Ou tudo é ilusão para ter um fim. Embriagados ficam, então, os sentidos, pois o delírio é arder com os olhos fechados. O som é compassado, o fogo é omnisciente: tudo arde sem saber. Nós, leitores, temos uma visão privilegiada sobre a sarça ardente. Contudo, apenas podemos tocar em metáforas. O gesto sem forma ou cor impõe-se e somos convocados à ordem, pois apenas a desobediência pode nos salvar.

Por detrás, escutamos uma melodia atemporal, repercutindo a nossa essência política, a nossa omnisciência poética. É hora de escutar os poetas! Porque, às vezes alguém sabe / ou sonha que sabe. A poeta diz que somos nomes repetindo os mesmos incêndios e que o nome nos torna cinzas. Enquanto acharmos que somos o nosso nome, o nosso corpo, os nossos pensamentos, viveremos em cárcere. Mais além, (vêem?) está a fluidez em forma de rio. O espírito não precisa de saber nadar.
Sonhar cansa. Arde o incêndio / não sai fumaça, o leitor intui o odor a queimado, mas a natureza é perfeita: é já verde na outra polaridade.
caem as árvores em silêncio / sem cinzas /                  
a verdade é que tudo arde / e se vê tão verde    

Mago é aquele que confia ao fogo a sua missão, porque também os elementos têm um destino.

Piscamos e já nos estamos a aproximar de outro abismo. O barco em que navegamos, convertido em chuva, evaporou-se. Agora só nos resta empreender rumo a novas paisagens. Somos animais de estações. Usássemos mais os caninos, as mãos e os pés, e saberíamos mais acerca da nossa origem. O que toca também pode doer. Mas não será que a dor dos confusos é pura ilusão? Não será que toda a dor é pura ilusão?

Temos mais perguntas do que respostas. E que bom que assim é. Adentrar neste livro é igual a descobrir novos tons de luz e sombra. Dá a sensação que tudo é manifesto (nas várias acepções da palavra). O autor Alejandro Tarrab diz que não conhece as cores das chamas de todas as substâncias. Também não é preciso, pois, entre o branco e o negro, toda a humanidade está aí contida.

Nos interstícios da voz, está o silêncio dos emparedados, dos confusos, dos desfocados, dos que experimentaram, pelo álcool, os estados intermediários. Ocultam-se para resistir e, na resistência, corroer paradigmas. Com tudo já às claras, revelam os códigos que dão acesso à Nova Mente Humana.
Viajar é enterrar-se / dar as costas ao céu, diz a poeta. Ir para dentro é entrar no avesso. A viagem é esse mergulho para o outro lado. Os extremos tocam-se, pois no universo, na física quântica como na vida, semelhante atrai semelhante. Nesse sentido, estes poemas despertam-nos para uma ordem fluída universal (multiversal, diria), pois tudo arde calculadamente.

O poeta português, Sá de Miranda, disse: “Que farei quando tudo arde?”. Quando assim for, é deixar as emoções – as nossas águas internas – guiarem-nos, esperando as marés da voz. Porque, no princípio, era o Verbo, e tudo se construiu em cima da palavra. Tudo tem espaço, porque até a luz peneira as sombras e estas são as sementes que sequer rebentaram ainda e já pensam no fim.    

A poeta acredita que as sementes são A TRANSIÇÃO. Expressar as sombras é dar espaço às sementes da Nova Era. Transitamos, actualmente, pela Era de Aquário, sendo convidados a diagnosticar as nossas doenças e a iniciar o processo de cura. E, como tudo o que dói também sara, o fogo tem esse poder catártico. Para que serve o álcool? Para potenciar e alastrar o fogo ou para anestesiar o fado?

Nestes versos, há sinais que advertem (manipulam?) o leitor a encontrar o seu próprio norte.


RESPEITE OS SINAIS EVITE ACIDENTES

Somos tratados como conceitos, porque não somos, mas, sim, estamos. Somos homens em construção, hoje é ontem e amanhã. O ser é “pessoano”, como se alguém fosse o mesmo sempre.                   

MANTENHA DISTÂNCIA


Quem viaja não sai de si, sai dos condicionamentos sociais e, tomando maior distância e consciência, volta ao seu centro, ao seu sol, à sua solidão.
Tal como existe, neste livro, um Trânsito do Alfabeto, encontro também um trânsito das sensações: visuais (cores), olfactivas (cheiros), auditivas (melodias), orais (versos/manifestos), tácteis (ordens e formas). Um gradiente de cor contido na vida que nunca cessa, nem pelo fogo, nem pelo fado.

Palavras que entreabrem algumas janelas – escancarar tudo o que se fecha, é essa a luta da poeta.

E se a poeta diz que não há sistema / não há sentido / não há níveis nem formas / não há ordem, vocês já sabem como ler isto à luz do vosso entendimento.

A ordem é intuitiva; é uma manifestação do divino – ela, simplesmente, é. Assim como a estrada decidiu, contra todas as possibilidades, ser rio





SANDRA SANTOS (Portugal, 1994). Profesora, poeta, traductora y revisora. Licenciada en Lenguas y Relaciones Internacionales (Universidad de Oporto), tiene el máster en Estudios Editoriales (Universidad de Aveiro). Es profesora de portugués como lengua extranjera y es traductora y revisora del español e inglés al portugués. Participa en diversos proyectos culturales, artísticos y literarios. Sus poemas y traducciones están publicados en Portugal, España, América Latina y Estados Unidos. Su primer libro, “éter”, que salió en 2018, está publicado en Brasil, en la editorial Jaguatirica, y en México, en la editorial Ediciones Eternos Malabares.







17 feb. 2020

La Cridòria

La Cridòria

confusió de veus
Reescriptura de Las moradas o Castillo interior de Teresa d’Àvila

Traducció de Joan Navarro



A les meues filles Bárbara i Erika





La cruesa del món era tranquil·la. L’assassinat era profund.
I la mort no era allò que pensàvem.


Clarice Lispector




Primer Esglaó


Desori


Veisme aquí, mi dulce Amor,
Amor dulce, veisme aquí,
¿Qué mandáis hacer de mí?

Teresa d’Àvila


açò no pot començar així 
les paraules són glaçons que rodolen pel terra abans de ser toll     
aigües tèrboles envaeixen els corredors 
l’incendi en sonor parpelleig mostra el doble reflex   
no els puc dir el que passa   
potser si les abrace   
si acoste les seues oïdes al meu pit

algú toca   
no òbriguen   
no espere ningú 
el vent gelat dels tolls assassina   
miren com estem amb l’aigua fins als genolls   
què farem amb tanta aigua   
cuiden les seues oïdes d’aqueixos tolls de por

estava teixint i es van perdre els meus fils
quan van entrar les primeres gotes al castell   
els vaig explicar sobre les aigües tèrboles   
que quan entren no ixen   
abans fou en el somni   
per això vaig dir que tancaren la porta   
mirava per sobre el muscle cap enrere
unes llums volien ofegar els meus ulls   
ara els meus vestits i

sabates mullats al castell on tots entren

les rates penades  pengen del sostre 
escolten aqueix so? 
és com en el somni   
germanetes   
traguen les gotes que em confonen els tolls 

camine dormida pels corredors         
puge graó rere graó
metàl·liques rates penades pengen     
per què no trauen la pestilència del castell   
els meus fils   
ara els recorde   
estava teixint a l’hora de les gotes uns abrics per a l’estiu 

les meues mans     
on vaig deixar les meues mans                 

hi ha temps on es viu la mar com un somni recurrent             
no sé si haja d’explicar-ho     
ai filletes     
la mar s’enduu les meues mans
cada dit dins la boca d’un peix moribund 

van dir que som al castell de gotes sobre els reflexos de l’incendi 
el castell doble reflex   
sense pati i sense gos enmig de l’autopista

qui toca a la porta   
no vull obrir   
els vaig dir que no hi sóc
l’incendi deixa la seua empremta als tolls 
el doble reflex intenta cantar tot aquest desori

filletes                                                   
els veïns estan de festa
s’escolten les seues cançons alegres     
s’escolten els seus passos de
ball       els vaig dir que m’agrada ballar?         
ara ho recorde
açò del somni recurrent               
tot començava a la riba                                               

mirant les ones       
una de gran venia cap a mi                       
corria i mirava cap enrere                       
la mà de la mar em perseguia 
cada nit el mateix               
la suor gelada de la fugida

sent un rosec als talons       
amb les aigües tèrboles
sempre arriben els peixos estranys         
avui és divendres         
menjarem peix

filletes 
per què no crec       
per què els braços caiguts       
per què l’absència de veu

des del primer pis es veuen  les escales  d’arena           
no hi ha passamans                 
no hi ha extintor                       
filletes     
volia dir-los que sempre es puja amb la boca seca
i l’aigua fins als genolls

rodole pel terra en voltes de canyella                           
conec bé cada estella enfonsant-se en l’esquena       
voldria trobar el silenci             
voldria                             
però no sé

les escales només existeixen per pujar-hi       
amb la llengua capgirada intente córrer         
però no aconseguesc avançar   
i tot per la pressa

des d’ací puc veure les portes                 
en deixem una oberta       
tot és ple de pols     
tot llueix desgastat
germanetes         
volia dir-los que si puge un graó         

vostés pugen amb mi

dol el desterrament           
em dol tant com l’estime     
dolen els tolls que desconec 
no sé si voldria explicar-los-ho més tard

puc passar segles en un graó                                             
sabien?

germanes       
per sota la porta ix un reflex lluminós           
no sé si és aigua o foc   
tot depén de la mà que el toca

ja escrivim la serralada     
però no és suficient       
germanes     
els tolls em cauen de les mans

veig fulles d’arbres com gotes             
les veig baixar del cel amb so de riu
i són punyals lleugers com plomes

estava pensant en el temps dels tolls
és un temps molt quiet                 
semblant al de les roques

estava pensant   
germanetes   
en la neu 
els vidres esclatant   
nosaltres caent com roses de gel sobre els tolls

hi ha tantes habitacions com a batecs 

hi ha tantes finestres com espills                               
el vent s’enfureix amb les cortines   
els marcs dels retrats 
les figures de l’armari i cauen   
cauen perquè tot cau   
finalment

hi ha una lluentor endins     
germanes     
hi ha una lluentor sense tolls
que no s’assembla a res




Segon Esglaó


Torbacions


Nada te turbe,
nada te espante,
todo se pasa

Teresa d’Àvila


germanes     
aquesta nàusea no se’n va     
mire al voltant i res
de nou tot és fosc     

quan s’acabarà aquesta nit     
quan arribarà l’alba   
germanetes sent mareigs d’abisme

ahir vaig trobar serps
baixant les escales
vaig ensopegar amb elles   
vaig caure 
era un borbolleig en caure 
vaig tapar les meues oïdes 
i vaig escoltar una veu

pense eixir del castell
la veu insisteix que no ho faça 

aquesta veu és tan dolça   
murmura que deixe d’anar
per castells aliens
que fora
no trobaré pau

tinc set           
tinc fam   
però aquesta set     
i aquesta fam
no se’n van
amb pa i aigua

filletes   
de vegades em busque 
i no em trobe   
camine vessada   
com tolls per les escales

pau   
em diu el dolç murmuri
però com   




Tercer Esglaó


Combats

El amor cuando es crecido
no puede estar sin obrar,
ni el fuerte sin pelear,
por amor de su querido.

Teresa d’Àvila


després de molt pujar
amb prou feines el tercer esglaó   

germanetes     

no hi ha res segur       
cada pas és un salt al buit       
el dolç murmuri diu que no deixe anar les armes 
que no es pot dormir ni descansar
una vegada que l’ascens ha començat

el vent fueteja les portes                 
tot just al crepuscle   
són trons colpejant el pit   

filletes 

quan acabarà aquest sobresalt   

aquest perdre’s moltes vegades és massa cansat           
aquest parlar sense dir                   

la dolça veu murmura que tinga quieta l’ànima
que porta ungüents per guarir les ferides 




Quart Esglaó


Lliurament


Veis aquí mi corazón,
 yo le pongo en vuestra palma,
 mi cuerpo, mi vida y alma,
 mis entrañas y afición;

Teresa d’Àvila.


al quart esglaó entra un raig de llum     

germanes   
no ha estat fàcil arribar
l’aire llueix transparent

ja no hi ha rates penades
ni serps                             
les aigües tèrboles amb prou feines són un mal record       

abans era tot confús
estret                           
el pensament a fora     
l’ànima atrapada         
així era el desori


era dues tot sent una   
patint i mereixent amb aquest patir

sent unes mans
vénen en somnis
són blanques
els seus dits llargs busquen el cor
es detenen a escoltar els seus batecs
m’acaricien
i suaument creen primaveres en estrelles
que cauen sobre els brolladors

tot és complaent dolç i lent
dilataste cor meum en cada batec
el castell creix amb aquesta font
rajant rajant rajant




Cinqué Esglaó


Tresors i delits 


Aspira a lo celeste,
 que siempre dura

Teresa d’Àvila


I

no volent veure
em mostra més
el sol des de la seua flama

en aquest esglaó
el vent anomena
l’alba exhala

els sentits s’endormisquen
les potències
les forces del cos
no serveixen al cinqué esglaó

filletes
no dilatem la pujada


buscant les raons
la dolça veu ens porta
com l’espòs
condueix l’esposa
al celler del vi

aquest celler
on és el nèctar
és endins
profund
en l’eix de l’ànima


II

la dolça veu diu
cal morir
en una mort saborosa
i gaudir el nou dia


III

el profit d’una ànima
il·lumina les altres
el camí recorregut
eixampla el castell



la veritable unió
és descans en el cos
germanes
cal morir per viure
aquesta és la victòria
la unió veritable


IV

volgués dir-los
però entenguen
naufrague entre sons




Sisé Esglaó


Ferides


Mira que el amor es fuerte,
vida, no me seas molesta;
mira que sólo me resta,
para ganarte, perderte.

Teresa d’Àvila.


I

haig d’eixir
procurar la soledat
apaguen la llum
que siguen els seus ulls
el foc del castell

en el sisé esglaó
forts dolors prenyen el cos
la dolça veu diu paciència
diu tija de dacsa
filletes
som a l’espera de les pluges
i somiem amb la mar


ahir va tornar a aparèixer mentre dormia
construíem castells
després arribaven ones blanquinoses
per emportar-s’ho tot

volgués dir-los
però les paraules em colpegen els llavis
volgués obeir l’encàrrec
però escric donant voltes
amb aquesta cridòria al pit
amb aquesta llança a la llengua


II

els dic queden-se
germanes
esperen el llamp
encara que no s’escolte
fa un tremolor a l’ànima
crema un poc
per això fereix tant
deixant ganes de patir més



III

hi ha altres maneres de despertar
no sols el sol il·lumina
l’alé toca
brilla i dicta paraules
amb poc s’entén prou
i queda un assossec tot consolat
per molt i molt de temps


IV

el dolç murmuri
la seua blavosa veu saturada del verí del món
mostra alguns secrets en aquest esglaó
brolladors  resplendents en el desert
inicien noves aventures originàries
pactes secrets al cim del seu interior
espurneigs i fragments d’espai inexistent
no res   no res   no res 
no els he dit res
i s’omple el pit d’una cridòria
d’una cridòria intoxicada que em condemna.


V

filletes meues
no puc resistir-me al vol
aqueix vertigen eteri de la veu
en els meus paisatges més estranys

timbra el pols en la roca del cor
s’escolta el temps i el seu efecte exponencial
la veu gegant ara poderosa
sosté l’oceà
la meua consciència bufa
una velocitat temible em captura
i aquest esglaó esdevé forta maror
pugen les aigües
se’n surten de mare
és així com el dolç murmuri apareix
que no sé ben bé si és cosa de nom


VI

des de l’ombra arriba l’esfera blava
apareix projectada cap al buit
travessa el cos els cossos
d’antuvi és un gra d’arena
aviat es dilata mantell circular


la respiració acompanya el seu ritme
i torna a ser ínfima diminut hàlit
segueix aquest joc que no sabré explicar
ni per què ho he vingut a dir


VII

sent les esquerdes de la cridòria
són cançons repetides
que decidesc no escoltar
el dolç murmuri diu sóc llum
filletes
els dic
és barranc


VIII

escolte cara a cara
la veu em mira
entra preguntant
això pot durar segles
vol    vol
podria dir no
disfressar el barranc
construir falsos ponts


IX

murmura siga argila
digeresca el verí
no parle de les ferides
no parle
no parle
siga argila


X

filletes
es mostra
són diverses les seues formes


XI

els patiments de l’ànima
aqueixa llança apuntant
el centre d’allò incorpori
aqueix dolor sense carn
amb quines paraules s’explica






Seté Esglaó


Encontre


No está la cosa en pensar        
mucho, sino en amar mucho, y         
así lo que más os despertare a 
amar, eso haced.

Teresa d’Àvila


I

tot espera ser dit
però no sabem com
sols intuïm
que aquesta grandesa no té fi


II

l’esperat encontre
la dolça veu es vessa
l’ànima s’obri
ja els colors no existeixen
ni el so


alguna cosa s’esdevé
un saber inesperat
una delícia sostinguda


III

un oblit de si mateix
la soledat en companyia
el silenci
la quietud


IV

aquest delit
germanes
aquest embadalir-se sense mirar





Santiago de Xile, gener de 2008