La silenciosa desesperació del somni

La silenciosa desesperació del somni

Traducció de Joan Navarro

Als meus pares, Gladys i Germán

¿Crees que el sueño protege del abismo,

rescata del asalto y del incendio?

IDA GRAMCKO

Aquí llega la noche

el que tiene las estrellas en las uñas

con caminar furioso y perros entre las piernas

alzando los brazos como relámpago.

RAMÓN PALOMARES

les línies blanques són els poemes de l’asfalt

el somni és la màscara              les sandàlies alades fetes

pedra                    la visió no directa        

l’autopista  és al somni del túnel        no és mística

no és el símbol                              sinó una pasta amorfa

que els ulls decideixen que siga autopista

mentre parpelleja                            ocasiona un accident

un ferit fatal

el cotxe marca la pauta            encara que l’asfalt és més llarg es podria dir infinit

però l’infinit és un estat intermedi

el túnel sosté una rosa roja que deixa caure a l’auto-pista     l’asfalt mira com respira     pensa que sense ell la rosa no seria suau    no tindria olor     no seria rosa    l’autopista veu els àtoms vibrant      pensa en ella 

l’asfalt      les seues mirades

per l’autopista corre una avió        té pànic      la torre de

control persegueix l’avió    darrere camina l’observador buida el cervell de benzina    vol ser autopista    tot just a la cruïlla de l’amor           per no triar            romandre per segles mirant com els cotxes es deixen guiar pels senyals de precaució     el seu instint sempre ho va saber     un bes no el salvaria       el viatge no el salvaria    els senyals de precaució no el salvarien     l’única resposta era tenir una pana

l’alcohol continua sent        allò volàtil continua sent la suma de totes les autopistes         la veu és la recerca  

la recerca està condemnada al fracàs             l’arna està condemnada al fracàs

a l’autopista li van donar la clau que tanca l’amor perfecte           el guariment de la malaltia       l’èxtasi perpetu          l’autopista va llançar la clau al buit i es va sentir còmoda    l’observador va recordar alguna cosa  

va vessar unes llàgrimes que ràpidament es van evaporar de l’asfalt.

l’autopista desitja crear il·lusions als cotxes         pous d’aigua vibrant des de lluny que en arribar s’esvaeixen   aqueix és el joc     el remolí d’aigua sal sucre dins del seu cervell sense llum       l’observador no és al cervell  

l’autopista és a totes les autopistes      l’observador al centre de la carretera és la fórmula perfecta per encallar-se    quedar-se a les imatges      la part alliberada és el testimoni       la part sense guarniments és el testimoni      el testimoni és l’observador que s’uneix a altres carreteres que no són reals       que són una barreja de matisos

l’autopista és a la superfície amb la desesperació silenciosa del somni            les línies blanques són els cossos      les línies blanques continuen pintades a l’asfalt    no cal esborrar-les    ni mirar per l’espill retrovisor  

l’autopista no és un indret sinó un focus d’atenció   està  al caire de reaccions incontrolables        mira com s’estreny   com esdevé túnel i s’estén cap a l’infinit       l’infinit és un estat intermedi     desperta del somni amb els ulls tancats          no sap què és real        estima la mort    un parpelleig de llums alts per romandre fora de l’asfalt     les coses són així    sona al cervell de pedra calcària on emmagatzema els judicis

l’autopista està bloquejada      els homenets de bell nou pintant les línies      posant cartells que s’il·luminen amb la foscor     escolta les seues veus   les seues petites llengües produeixen tempestes elèctriques   es passegen  per l’asfalt com un elefant salvatge    l’autopista dubta si les metàfores són tòxiques    l’observador dubta si l’autopista és tòxica      l’elefant salvatge dubta si és elefant     els homenets són solcs blancs damunt l’asfalt negre i espés    l’autopista vol ser negra i espessa      ser les veus rat-penat        les veus elefant        les veus arna

l’autopista no sap que és totes les autopistes    el cotxe resta enrere      els homenets corren amb les maletes darrere l’avió      trepitjant les línies blanques     les línies blanques són els poemes de l’asfalt    les línies blanques de la carretera que ara formen la silueta del difunt

tots els ponts cauran perquè mai no van existir

les negacions no serveixen           les afirmacions no serveixen       matisos en moviment escupen als senyals

per al volant les autopistes no són iguals                 hi ha  

barrancs entre elles                   grans diferències que els ponts volen dissimular

els barrancs i la seua bellesa           per què no anem cap al barranc

l’autopista no sap que tot és un gran barranc disfressat      

                el temps són les línies blanques  fragmentades que van pintar els homenets a l’asfalt                les línies blanques suposen un ordre           quan són contínues no cal avançar            però també les línies blanques donen girs insospitats                 com grills en la nit fan música per a la fugida perfecta

 abans de la caiguda la levitat del vidre

el vidre esclata en la boca      els seus minúsculs bocins surant         la llengua un minúscul bocí              les ones de lletres suspeses         potser la veu siga sentir-nos

no hi ha direccions            els mapes no serveixen en les transparències            
sense punts de referència somiem viatjar      potser arribem a dir-nos alguna cosa    
potser no

del vidre es pot veure el tall       una mica blavós      una mica de límit                          esclata en el silenci com la respiració      el temps són els minúsculs bocins somiant que suren          es creuen transparents           creuen que volen      però és l’antesala de la caiguda

la mesura és la tensió        els minúsculs bocins cremen entre el surar i el caure       
la tensió amb la llum els fan brillar    la tensió amb l’aire els suspenen

els minúsculs bocins són els formigueigs de l’aire   les seues vores elèctriques titil·lant     breus ferides que s’estiren en corbes     l’ull assisteix       s’allarga com esberla i veu alguna cosa

el viatge del temps per l’ull dret

tot degota     va cap als núvols      abans fa riu a la galta       als estats intermedis tot degota    les gotes són el temps   

    dibuixen coses que es perden    es veuen al teu pit        

allí les gotes no són rodones ni transparents     

no es contenen             són pura llum

la respiració mig tallada és una fórmula        la nostra  cerimònia de silenci             
ahir vaig triar el laberint de l’aire entre les esquerdes               
el so al breu arc de l’aigua

ningú no sap de l’avís de les aigües    fugen de la mar com fugen de l’espill         dissimulant l’humà    trenant les ganes     maquillant la febre

sent la pàtria entre allò líquid i la seua queixa   la necessitat i la seua força    
els barrancs i la seua fam 

el desterrament és estar fora d’un mateix    ahir vaig triar la geometria de l’aire    
la mossegada d’un gra d’arena

els cossos diuen estem cicatritzant

els seus altres cossos es mouen              una de les seues boques diu frases que les seues oïdes no escolten     en un dels seus cossos no té braços     no toca res     tot cau

tot és al terra     lluny      com ell mateix     com els altres    els altres que mouen els seus llavis     sempre

un dels seus cossos s’eriça amb els frecs             té obert el pit i es veu el seu cor      
no ha notat els seus braços

però són molts     tots busquen la carícia

un dels seus cossos s’amaga a la cuina    passa hores fent café    perdut en el filet fumejant que va del colador a la tassa    abraçant-se a l’aroma com a únic alleujament

un dels seus cossos no sap els noms       ni tan sols un

   va nàixer sense boca per demanar     sense boca per cridar     tan sols per menjar      mastegar lentament mirant el rellotge

un dels seus cossos no ix del llit      mai       embolicat amb llençols els diu als altres cossos que esperen

un dels seus cossos s’encén en febre             balla sense música         els seus altres cossos pensen que és boig

un dels seus cossos mira de reüll amb el seu únic ull    

esperant       amb la mà enlaire per evitar la caiguda de la tassa damunt la catifa

un dels seus cossos camina pel riu     se submergeix de tant en tant      tots els seus ulls en el temps de les bombolles

un dels seus cossos viatja sense avisar       camina sobre les línies blanques de l’asfalt      apareix i desapareix hipnotitzat per les corbes

un dels seus cossos és d’aire      ha sentit la carícia de les ales      els jocs de l’aroma      estima la bellesa tot i que aquesta siga una flor de barranc

Dedicat especialment i amb tota la meua estima

a la memòria del meu Oncle Pacho

Gladys Mendía. (Veneçuela, 1975). Tècnic Superior Universitari en Turisme. Estudis de Llicenciatura en Lletres. Traductora del portuguès a l’espanyol. Actualment resideix a Santiago de Xile. Fou becària de la Fundación Neruda l’any 2003. Els seus poemes apareixen en diverses revistes literàries, i també en les Memorias del Primer Festival Internacional y Popular del Libro 2007, Bogotà, Colòmbia, en les antologies El Hacer de las Palabras, San Juan, Argentina, 2007; El Mapa no es el Territorio, Editorial Fuga, Valparaíso, Xile, 2007; Tránsito de Fuego, Editorial de la Casa de las Letras Andrés Bello, Veneçuela, 2009; i en la compilació bilingüe 51 autores contemporáneos, Ediciones Arcoíris, França, 2008. Ha publicat els llibres El tiempo es la herida que gotea, Paracaídas Editores, Lima, Perú, 2009, El alcohol de los estados intermedios, Editorial El Perro y la Rana a través del Sistema de Imprentas Regionales del Estado Táchira y Nadie Nos Edita Editores, Veneçuela, 2009, reeditat el 2010 per la Fundación Editorial Fundarte, Caracas, Veneçuela i La silenciosa desesperación del sueño, Paracaídas Editores, Lima, Perú, 2010. És corresponsal de la revista internacional de teatre i literatura Alhucema, Granada, Espanya. Treballa com a traductora per al projecte editorial Banda Hispánica (Fortaleza, Brasil). Ha participat en diversos festivals internacionals de poesia. És editora de la revista literària llatinoamericana LP5, des de l’any 2004.